El protagonista d'aquest quadre és l'espai urbà conegut com el Vall. Aquest escenari serví al pintor, especialment, per a reproduir la seva atomosfera, opció que preferí a la de fer una descripció física del lloc. En aquest cas, el pintor es decantà per utilitzar una composició basada en una pensada estructura geométrica que queda atenuada per la utilització d'una técnica impresionista amb la qual treballa per transcriure aquell instant que l'ha captivat.
Ferrer Pino dividí la composició en tres zones: el terra, l'arquitectura unida a la vegetació i el cel. La part central, que ocupa el doble d'espai que les laterals, és la que rep la major atenció. En ella, mur, sostres, finestres, fullatge i vegetació s'uneixen en un espai on les taques s'encavalquen i l'arquitectura queda banyada per la llum.
A la zona superior, el pintor situà una continuïtat d'edificis que semblen entrar i sortir, sense interrupcions, creant un seguit de formes unides que donen com a resultat un conjunt d'especial dinamisme. Es interessant la solució molt cézanniana, com és la de situar un mur al primer pla, a manera d'obstacle, que dificulta d'alguna manera la contemplació total de l'espai. Hem de pensar que aquells anys Ferrer Pino estudiava les solucions de Paul Cézanne, cosa que donà com a resultat una escena d'aparença fresca i espontània, fruit d'un estudi atent i d'una gran seguretat del mitjà pictòric. El color està posat amb una extrema seguretat de toc i dóna a conèixer una gran fidelitat atmosférica, mentre que la viva llum mediterrània transmet una forta càrrega emocional. |
