Per als quadres de figures, Ferrer Pino va fer servir recursos que havien utilitzat els grans mestres del passat però també els seus contemporanis. Aquest és el cas de la figura mirant-se en un mirall, tema que havia interessat a pintors com Bellini, Tizià, Rembrant i Velázquez, entre tants altres artistes renaixentistes i barrocs, així com a Manet i Renoir, entre els contemporanis de Ferrer Pino que havien tractat aquest tema. Tanmateix, hi havia dues maneres d' interpretar aquesta temática: utilitzant el mirall per reflectir la figura, o bé usant-lo únicament com a objecte que permetés transcriure un gest o arribés a ser un referent al.legòric. En aquest segon grup situaríem l'obra de Ferrer Pino.
La figura motiu del present comentari destaca per la seva bona solució espacial, dinamitzada amb la sàvia utilització de les formes angulars dels braços. Aquests són coberts per les mànigues de la camisa, elements que permeten al pintor utilitzar una pinzellada molt individualitzada amb què l'artista s'ajuda per donar claredat a la forma. La protagonista apareix asseguda i omplint quasi tot el camp pictòric amb mitja figura. Aquesta solució fa que els efectes de llum i d'observació siguin molt exactes, i que els volums estiguin captats amb precisió. Amb el pinzell, el pintor dibuixà un seguit de plecs del vestit amb els quals punts d'un precís ombrejat, alhora que la seva direccionalitat dirigeix l'espectador vers on el pintor vol que es fixi. Bon exemple d'això ho trobem en la forma dels plecs que es troben al braç dret, els quals formen unes línies que ens condueixen vers el mirall, el mateix punt al qual es dirigeix la mirada de la model. Plàsticament, en aquesta pintura domina l'acord cromàtic, un contrast que ens torna a recordar l'atracció que Ferrer Pino sentia per Velázquez. |
